La flor del pèsol
Recollida per Artur Blasco de Ramon Prat, de Bagà (Berguedà)
Cobles noves són dictades
per Don Marc, el tres d’abril;
tretes són per una noia
de divuit anys, molt gentil,
que n’és filla de La Selva,
de la vall de Santa Agnès.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n’és.
Les belleses de la noia
jo us les aniré explicant:
no és alta ni és baixa
i té un caminar elegant;
un front ample, ple de gràcia,
llueix sens posar-hi res.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n'és.
Té la cara blanca i fina,
lluïda com el marfil;
i una rosa a cada galta
collides del mes d’abril;
un clotet té a la barba
que li afavoreix molt més.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n'és.
Ella en té una cabellera,
qui la veu n’hi queda estrany;
no és rossa ni és negra,
sinó en té un color castany;
la dent blanca i menideta
i aquell mirar tan entès.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n'és.
Els pares d’aquesta noia
n’han tingut molts pretendents,
i ara diu que volen casar-la
perquè no li passi el temps;
diuen que la volen casada
amb hereu ric i pagès.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n’és.
Allà al Pont d’Armentera,
s’ha trobat amb un xicot;
el fadrí l’ha demanada
i li ha donat pebrot;
diu que no es vol casar encara
perquè en pensa trobar més.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n’és.
El fadrí que la festeja
fins ha arribat a dir
que si no es pot casar amb ella
vol matar-la i fugir;
ha fet molt passos per ella
i no li n’ha quedat res.
Li diuen la flor del pèsol
de tan bonica que n’és.