Dones pirinenques
Cada any , bastim un quadern per a cada músic assistent a les colònies on hi troben les partitures del concert i el ball que van precedides per textos relatius a la temàtica triada.
Enguany hem encarregat petits escrits a dones pirinenques del nostre entorn., excepte els escrits de la Marina Vilalta d'Ogassa, considerada la pastora en actiu més gran de Catalunya i de la Rosa Campà de Martinet , mestra i capdavantera en la creació de les ZER (Zones Escolars Rurals) que ens va deixar el juliol de 2014.
LA DONA MUNTANYA per Vanesa Freixa
Les dones i la muntanya per jo tenen una relació indissociable. M'imagino, de fet, una muntanya que és dona: forta, acollidora, refugi i bauma. Una dona muntanya que també és feréstega però alhora no vol deixar de ser juganera i per això deixa brollar l'aigua de les seves entranyes per donar-nos la vida.
Una muntanya que a estones és pelada de pedra viva. D'altres és verda amb un mantell tou d'herbes i flors; i d'altres és coberta d'un blanc que es torna recer de perdius blanques i antil·lis petrificats que travessen la capa del gel hivernal.
La dona muntanya escolta els seus sons: cucuts, puputs, picots garsers, merles, grives i cargolets. Xiulits, crits, cops de massa. Lladrucs de gos i cabirol. El so de les aigües avall de barrancs i barranquets que giren a cop de pedra tosca, de menta gatera i que salta fent baixar l'alegria a torrentades. Sons que ens treuen la set i que quan plou de valent xopen la terra que ens donarà de beure.
La dona muntanya aquí hi té la mirada atenta. Abraça les nostres festes i la nostra vida que és la seva. Escolta els xiscles dels nens i de les nenes que encara saben jugar a la plaça, als carrers i que s'aturen a escoltar la cançó que s'escapa per la finestra del balcó. Que riuen, la imiten i continuen amb ella carrer avall. Que entren per la porta de l'escola on prenen un altre instrument amb el que també juguen i en treuen un so que cada cop és més bell, més seu, més propi. Som també animalons que regalem cançons i sons a la mare terra, a la muntanya que ens mira, a la dona muntanya: forta, acollidora, refugi i bauma.
ROSA CAMPÀ. Mestra
Va néixer a Martinet, el 20 de març de l’any 1946, on va viure fins al 6 anys. Els seus pares eren arrendadors agraris. Canviaven de casa en funció de l’augment dels membres de la família, per això va viure després a Arànser i finalment a Lles, mentre ajudava a la família en les tasques de la pagesia.
Al cap d’anys d’exercicir en escoles privades va decidir va optar per l’escola pública i va decidir apuntar-se de nou a les llistes d’interins i preparar les oposicions a una plaça de mestre d’una escola pública. Les va aprovar mentre era mestre interina a l’escola de Sant Llorenç Savall. En aquells moments, va sortir la primera convocatòria d’escoles rurals. La Rosa explicava que “tenies una oportunitat d’or, perquè si estaves titulada en català, se t’exigia una puntuació zero per demanar plaça de mestre”. Va ser llavors que va veure que tenia l’oportunitat de tornar a la Cerdanya a fer de mestre en una escola rural. L’any 1983 va decidir tornar-hi aprofitant que va sortir una convocatòria per a les escoles que en deien catalanes.
A l’escola rural de Montellà va iniciar la seva nova etapa de mestre rural amb plaça fixa i on s’hi va estar quinze anys, del 1983 al 1998. Quan va arribar-hi tenia 30 anys. Allà es on va portar a terme el model d’escola rural en el que ella creia. Les escoles rurals llavors estaven molt desprestigiades i quan va arribar-hi només hi havia vuit alumnes i l’escola queia a trossos. La Rosa , carregada d’energia i il·lusió va arribar a una escola que estava en crisi. El primer que va fer és una reunió de pares on es va comprometre a tirar endavant l’escola i a estar-hi com a mínim dos cursos. Un pare l’hi va respondre que en un curs hi havia passat vuit mestres.
El model d’escola rural que volia implementar era una escola comunitària amb molta implicació dels pares, i treballar per fer créixer l’autoestima dels alumnes i de les famílies. Mai havia trobat nens que estiguessin tan enlluernats per les coses de fora i es valoressin tant poc a sí mateixos Consideraven que els alumnes de Barcelona eren millors. Veure aquella realitat li va fer tant mal que el seu objectiu principal va ser apuntar els alumnes de l’escola a concursos de tot tipus. Van fer una maqueta de la Cerdanya que va estar exposada al Museu de la Ciència.
La filosofia educativa que intentava implementar era que tots els nens havien de segui i aprendre d’acord amb les seves capacitats, habilitats i interessos i ningú es podia quedar enrere. Segons la Rosa aconseguir-ho era relativament fàcil perquè alumnes i pares estaven compromesos amb aquest objectiu. Els pares i les mares col·laboraven a tirar endavant el projecte d’escola i es va aconseguir una bona sintonia entre tota la comunitat educativa de l’escola.
Mes endavant, la Rosa amb altres mestres de tot Catalunya, van treballar molt per arribar a aconseguir una escola rural de qualitat. Llavors, es va iniciar un moviment de mestres de tot Catalunya, entre ells la Rosa, que veien clar que per salvar el model d’escola rural que defensaven calia fer-lo evolucionar. La seva proposta va ser la creació de les Zones de l’Escoles Rurals, les ZER.
L’objectiu era dotar les escoles rurals d’una base prou sòlida que permetés als seus alumnes tenir la mateixa formació que la dels nens i nenes que anaven a escola en les zones urbanes. Posar en marxa la ZER implicava poder disposar d’un seguit de mestres especialistes, cadascú en una o més matèries, que anirien rotant per les diferents escoles.
Al final del franquisme i al començament del postfranquisme, en el Pirineu es varen anar forjant diverses iniciatives en diferents camps (el cultural, l’esportiu i també el polític). Es pretenia participar en el canvi polític del país, en la mateixa línia en què es feia a la resta de Catalunya. D’aquesta època son els GAP (Grups de l’Alt Pirineu), els Amics de la Cerdanya, la revista Rufaca, l’Institut d’Estudis Ceretans... i també la configuració dels diferents partits polítics que més endavant han de conformar el mapa polític de Catalunya. Les Associacions de Pares també es varen constituir en aquells anys, a la Cerdanya.
L’escola Bac de Cerdanya, que aplega quatre municipis de l’Obaga (Alp, Das, Urús i Fontanals) va esclatar el 1983 amb un equip renovat de mestres i una APA també participada per un conjunt de pares que volien fondre’s amb un sol objectiu amb tota la comunitat educativa (alumnes, pares, mestres, ajuntaments i serveis territorials de la demarcació de Girona).
És en aquest context que la Rosa Campà participarà activament, a través del Moviment de Renovació Pedagògica, en les primeres Jornades d’Ensenyament de la Cerdanya, que es fan a la mateixa escola de Bac de Cerdanya.
NÚRIA BURGADA. Mestra
Sóc dona, sóc filla, sóc mare, sóc àvia. Sóc muntanya, sóc natura. Sóc mestra, sóc caminant, exploradora i part d’aquestes muntanyes. Aprenc, estimo, prenc consciència i actuo en conseqüència per deixar el menor rastre possible de la meva estada a les muntanyes.
Porto la major part de la meva vida ampliant els meus sentits per escoltar el batec viu de la terra que m’acull i de la qual en formo part. Caminant, olorant, corrent, esquiant, aprenent, ensenyant, compartint, meravellant-me i alhora tenint cura i sentint dins meu el dolor del que fem.
M’encanta sentir el tacte de la terra, de l’herba sota els peus nus, de la remor de l’aire o de l’aigua que brolla o flueix, dels sons que inunden els sentits, el refilar dels ocells, les fulles mogudes pel vent, la neu quan cau, la fregadisa imperceptible d’un animal que s’esmuny entre el paisatge.
M’omplo amb un sentiment de soledat, immensitat i alhora insignificança quan dalt d’un cim abasto el meu entorn. Em sento travessada per aquesta plenitud.
Sóc una peça minúscula, ínfima d’aquest ecosistema estimat que és la muntanya pirinenca i sóc molt conscient dels mals que la nostra civilització capitalista, consumista, acumulativa d’objectes està fent desequilibrant els sistemes naturals. Per això sóc activista, sóc ecologista, sóc educadora per despertar consciències i aprendre junts que una altra manera d’habitar aquestes muntanyes és possible. Una manera basada en la cooperació i el respecte a tots els qui habitem aquest planeta.
SUSANA EDO. Metgessa
Sóc metgessa rural. Fa 33 anys, (embarassada del primer fill i seguint a la meva parella, )vaig arribar al Pirineu (concretament a Lles de Cerdanya). Ell, que era professional de l’esquí de fons, ja sabia on anàvem. Jo, en canvi, vaig descobrir llavors aquestes muntanyes que al principi em van aclaparar per l’enormitat i les distàncies, però que de seguida em van captivar pel gaudi que suposava anar de poble en poble, conduint, amb uns paisatges de pel·lícula.
També va ser un bon descobriment adonar-me que, als pobles petits, no hi havia noms de carrers ni números de porta...és clar….! Si es coneixen tots, no els hi calen... Però ja us podeu imaginar la feinada a trobar la casa del pacient sense més indicacions que “doctora, ja ho trobarà fàcil, la segona casa una mica més enllà de la font, veurà les finestres amb cortines i una barana negra al balcó...”
Durant aquests anys, he tingut la sort de trobar-me padrines que m’han explicat remeis que ja feien servir les seves àvies i que sovint he incorporat a la meva farmaciola. Fèiem intercanvi, jo els receptava el Sintrom o l’Omeprazol i elles m’explicaven remeis casolans boníssims.
I lo que encara em fa ballar el cap i m’admira és la serenor i calma interior de molts dels pacients de per aquí dalt. Gent senzilla, que accepta les coses tal com venen, et reben amb cordialitat, oferint-te el que tenen a l’hort o al rebost. Tinc la sospita que són així gràcies al contacte amb la terra i a una saviesa ancestral, apresa dels pares i avis, per la que reconeixen els ritmes de la naturalesa i no es barallen amb la vida. Probablement, també te molt a veure que les tecnologies i pantalles no formen part important de la seva quotidianitat.
Un plaer ser metgessa de poble!
MARGARITA TORNER. Ramadera i músic
Vaig néixer el 1975 a Coborriu de la Llosa, entre Prullans i Lles.
Ja de ben petita amb 3 o 4 anys parava de jugar i corria amb el meu pare, pagès de tota la vida, quan al vespre, cansat de treballar, a vegades agafava l’acordió i tocava algunes melodies d’oïda... Ell va dir : “aquesta nena l’apuntarem a música”...
I així ho va fer, amb 9 anys vaig començar música a la Seu d’Urgell, abans no hi havia tantes oportunitats de començar més aviat. Baixàvem cada dissabte des de la Bastida, una masia d’alta muntanya, catalogada com la més alta de Catalunya habitada i conreada, situada a 1700m d’altitud; amb tot el sacrifici que comporta, de viatges amb la meva mare, lluny, amb neu i sense, amb la vida de pagès...
Des de sempre vaig fer de pagès, plenament a partir dels 17 anys, pensant que la música estaria en segon pla; tot i així, a poc a poc em llicencio amb música i sense buscar-ho m’ofereixen la plaça de professora d’acordió amb 28 anys a l’Escola Municipal Issi Fabra de Puigcerdà, on començo amb molt poques classes ( canviant-me de roba de la feina de pagès abans de començar una classe) i amb els anys em porta a assumir el càrrec de direcció d’aquest centre i més tard ens involucrem també en la creació del Conservatori dels Pirineus.
Actualment amb 48 anys, les feines a pagès estan més a segon pla, en caps de setmana i períodes no lectius de l’escola. Tot i així ens associem amb la germana des de fa 2 anys per seguir amb el bestiar i els conreus a la Bastida, quan ens toca substituir el llegat que ens deixa el pare.
Sempre ha estat un vaivé d’activitats de les dues coses, i sempre triaré abans una jornada de treball al camp o amb el bestiar que no una sortida a la platja o un viatge. Som així, pageses d’arrel, estimant la terra, les nostres vaques i eugues, però sempre amb un sentiment molt fort cap a la música: haig d’esmenar la felicitat que em produeix durant una actuació... on puc expressar sentiments i emocions sense paraules.
He deixat que la vida em sorprengués , d’alguna manera, sense prioritzar cap de les dues coses, sense mirar interessos, ni rellotge... Corren les dues passions dins les venes... Orgullosa que pugui fer les dues coses que m’apassionen, malgrat el sacrifici que comporta.
MARINA VILALTA (Ogassa, 14 de juny de 1927). Pastora
Considerada la pastora en actiu més vella de Catalunya. Va néixer a Solanguit, una casa humil d’Ogassa, i va tenir 11 germans. Els germans més grans eren fills del primer matrimoni de la seva mare, que quan enviudà es casà amb el germà del seu difunt marit.
Des dels cinc anys va començar a pasturar les ovelles amb el seu pare. De seguida va mostrar una gran estima pel bestiar, especialment les ovelles, que considera “els animals dels pobres”. Va treballar en una fàbrica durant les nits durant una època. En casar-se es va traslladar a Cal Sibí de Bruguera i va tornar a la seva professió de pastora. Sempre ha dimensionat el seu ramat en funció de les hectàrees per aconseguir una alta qualitat de la carn. Amb el seu ramat passeja cada dia pels peus del Taga. Defensa que els requisits per la professió és “tenir fe amb el bestiar i amor”.
Marina és bona coneixedora de cançons populars tradicionals, i com a tal va participar en enregistraments del festival Càntut amb set peces.
Ha sortit de Catalunya només per anar a Mallorca per complir el somni d’experimentar què se sentia en volar, però va tornar el mateix dia a la tarda a Bruguera.
A la dècada del 2020 esdevingué popular als mitjans de comunicació per ser considerada la pastora en actiu més vella de Catalunya en un moment que la professió estava en procés d’extinció. Per aquest motiu el març del 2022 va començar una recollida de signatures perquè fos reconeguda amb la Creu de Sant Jordi, que li va ser lliurada aquell any. El mateix any també va rebre el premi Arrelat de la comarca del Ripollès.
La Creu de Sant Jordi li fou lliurada en reconeixement de la seva trajectòria vital, vinculada des del primer moment a la ramaderia, un ofici imprescindible que és patrimoni de la nostra cultura i història. La seva devoció pel camp, el treball amb el bestiar i el manteniment de les tradicions orals de la comarca del Ripollès, participant en festivals com el Càntut, són exemples de la importància del treball al món rural, i de la resiliència de les persones que s’hi dediquen.
L’octubre de 2023 el periodista Abraham Orriols va publicar Una vida a les muntanyes, un llibre on es recull la biografia de Marina Vilalta.
ANNA RIBERAYGUA MONTAGUT. Llibretera
Andorrana de naixement, ciutadana del món, pirinenca convençuda i LLIBRETERA. Aquest és el meu ofici.
Ser llibretera a muntanya és com ser botiguera de capçalera, com ho son les carnisseres, les verdulaires, les mercaderes que aconsellen sobre vetes i fils a la merceria i com tantes altres dones que treballen de cara al públic en un petit comerç de ciutat o de poble. I ho fan des de la seva mirada femenina, des de la qual cuidar les persones, la comunitat i l’entorn és important.
Però el que jo venc son llibres. Venc aquests objectes físics, aquests conjunts de fulls impresos amb text, imatges i so en l’electrònic, que son font de transmissió d’idees, de creativitat, de sabers, ....
Aquest és el producte que venc, amb el valor afegit del coneixement que m’aporta l’arrelament al territori, i que em permet, potser, ser una catalitzadora de la cultura pirinenca. M’agrada pensar que venent llibres puc ajudar a moure cultura, amunt i avall, entre territoris.
Tot plegat en l’entorn rural d’un petit poble del Pirineu. Opció de vida que he triat i alhora s’afegeix a un munt d’accions de moltes dones que serviran per canviar el model actual que ja no és vàlid.
Jo ho intento amb el meu ofici.