Diumenge, 18 de maig de  2025

5a. etapa. Camarasa

Va costar però vaig eixir de la Segarra.

Bé, no del tot. Camarasa va ser la primera etapa de la Catalunya Nova i fidel al clima prepirinenc, fa situar a les iaies a recer de la paret de l'església tot sortint de missa. Camarasa te com a patró al arcàngel Sant Miquel i presidint damunt l’altar, sembla que subjecti un flabiol allargat per vèncer el diable. Bàsicament tenia les ulleres al cotxe.

Lo dels Moixons em va semblar una idea espectacular i la història dels seus inicis encara em va agradar més ; poder veure com van arreplegant sediments tot baixant pel Segre els dona un caire especial.

Nosaltres, els passerells, no fem res més que reforçar i participar en la festa. Venim de més lluny, però de gust deixem vinyes i oliveres i pugem riu amunt.

Una hora de concert, gratuït, al migdia i amb públic entregat, no es viu gaire sovint. La mostra de música i de cultura popular que va obrint-se a poc a poc a les viles del marge del riu és especial. Fer-ho principalment amb flabiols, espectacular.

Fer-lo refilar per valls que n’havien oblidat el so és especial, et fa participar del reviure del nostre instrument més humil, un dels més oblidats. Aquesta flauteta no té el tamperi de la gralla, ni l’espectacularitat mística del sac de gemecs, ni la polifonia del acordió però…

El flabiol és grandiós, un pam de fusta farcit de forats dalt i baix, una percussió que acompanya el seu refilar i amb una gent de muntanya decidida a gaudir.

Però tornem a les iaies.

Perruqueria, jaqueteta de punt, faldilla i viso, el punt just de maquillatge modest i les ganes de fer (i refer) la vida al poble. Innumerables balls i records que els hi devien transitar pel cap; perquè siguem sincers, les iaies seran sempre nostres i que les puguem fer ballar amb flabiol.

A recer de la paret parroquial el sol marcava el temps i per la plaça una corrua de músics feien la seva. Em pensava que les padrines plegarien aviat i hi van restar fins la darrera nota. Acordions, flabiols, alguna guitarra i fins i tot un sac de gemecs, van fer sonar principalment música de muntanya, era el lloc i era el moment. Semblava que les senyores del públic anaven rumiant de fer vermut però no van desfilar fins haver vist ballar bastons. Evidentment dues colles, la de La Cerdanya i la de Balaguer; com no podia ser de cap altra manera acabaren ballant l’Esquerra del Pallars. De nou, i per finalitzar, la música de muntanya com la gran protagonista.

M’agrada pensar que les iaies, un cop recollida la taula i la cuina endreçada, van seure a la butaca disposades a la migdiada de diumenge. Amb una pel·lícula de drama de tarda, un somriure se’ls dibuixa als llavis; encara els hi ressonen els flabiols.

Bernat pescaire de Jorba